L'informació present en el web no reemplaça si no que complementa la relació metge-pacient i en cas de dubte s’ha de consultar sempre amb el seu pediatra o metge de referència.

Què és aquest borrissol blanc que cobreix la Seu cada primavera?

30-maig-2019

Aquests dies, com cada any, és habitual veure voleiar un borrissol blanc, escampat pel vent,  que es deposita al terra i forma un mantell blanc espectacular per tota la Seu, entre altres llocs. 

Això que veiem voleiar aquests dies és la llavor del pollancre o glop. Molts arbres s'aprofiten del vent per escampar les llavors, i el pollancre ho fa amb aquests flocs blancs i molt lleugers que actuen a manera de vela perquè el vent transporti les llavors a altres llocs. Aquest mètode de dispersió de les llavors s'anomena anemocòria.

Però el més important, aquest borrissol NO PRODUEIX AL·LÈRGIA. Quan veiem voleiar aquests flocs blancs sempre pensem en les al·lèrgies, però no en provoquen. En realitat aquest borrissol és una llavor completament inofensiva, tot i que molest perquè es cola per tot arreu, fins i tot a dins de les cases i pisos. Però no produeix cap tipus d'al·lèrgia. És cert que el borrissol dels pollancres pot  irritar les fosses nasals i els ulls, però la irritació que produeix és lleu i en cap cap al·lèrgica, ni tampoc fa empitjorar els símptomes dels pacients al·lèrgics a gramínies o al pol·len (insistim en què això NO és pol·len, sinó una llavor).

Durant les setmanes en què veiem voleiar aquests flocs blancs de llavors, altres arbres i plantes com les gramínies alliberen el seu pol·len. Per aquest motiu s'acusa injustament el pollancre de l'aparició de les al·lèrgies, però només és una coincidència temporal.

Només cal parar compte en una sola cosa, i és que aquest borrissol és altament inflamable.

Què son i com podem prevenir les infeccions respiratòries en els nens/es?

13-gener-2019

El passat dia 10 de gener de 2019 al programa "En bones mans" de Radio Tremp, programa conduït per la fisioterapeuta Sílvia Paüls de l'Hospital Comarcal del Pallars i que compta amb el suport i la col.laboració dels profesionals d'aquest centre hospitalari, es va parlar sobre les infeccions respiratòries en infants, que son, com les hem de tractar i com les podem prevenir. Per fer-ho, van entrevistar a la pediatre Elena Alcover, la coordinadora de Pediatria dels Pirineus a l'Àrea dels Pallars/Ribagorça i pediatra del CAP de Sort i de l'Hospital Comarcal del Pallars. 

Us deixem aquí el postcast del programa, ja que val la pena escoltar-lo per informar-nos sobre aquestes malalties tant freqüents que afecten als nostres infants. 

Esperem que us sigui d'ajuda. 

Com ha de ser l'alimentació dels nens/es a la primera infància?

08-novembre-2018

El passat mes d'octubre la nostra infermera pediàtrica Neus Méndez i la pediatra Dra. Sheila Iglesias  van realitzar una sessió sobre l'alimentació a la petita infància (de 0 a 3 anys) a les mestres de l'escola bressol Minairons de La Seu d'Urgell

Us deixem la xerrada per si és del vostre interés. 

I us adjuntem aquí el full d'introducció de l'alimentació complementària a la infància. 

Podeu trobar més informació aquí. 

Quines vacunes no finançades son recomanades per la Societat Catalana de Pediatria?

27-juliol-2018

L’Asociación Española de Pediatría (AEP) recomana per a la població infantojuvenil algunes vacunes NO SISTEMÀTIQUES segons el Departament de Salut, i que per tant no són finançades pel sistema públic. Aquestes vacunes són les següents:

  • Vacuna contra el rotavirus: Rotarix® Rotateq®
  • Vacuna contra el meningococ tipus B: Bexsero® Trumenba®
  • Vacuna tetravalent contra els meningococs tipus ACWY: Menveo®, Nimenrix® 
  • Vacuna contra els virus del papil·loma humà: Gardasil 9® Cervarix® 

Aquest mes de juliol, la Secció d'Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria ha actualitzat el full d'informació a les famílies on, de manera força sencilla i resumida, s'especiufiquen els beneficis i les normes d'administració d'elles. Us el deixem aquí per si el voleu consultar. 

 

Quin és el calendari de vacunacions actual del CatSalut?

30-abril-2018

El calendari de vacunacions sistemàtiques del Departament de Salut vigent es va modificar al juliol de 2016. Els principals canvis d’aquest nou calendari són el reajustament de dates i de dosis d’algunes vacunes i la incorporació de dues vacunes a la primera infància: la vacuna contra el pneumococ (antipneumocòccica conjugada) i la vacuna contra la varicel·la (antivaricel·losa).

Teniu més informació aquí

I el lloc d'aplicació de cada vacuna aquí 

Sarna, ¿de que estamos hablando?

01-febrer-2018

En las últimos dias se han notificado diferentes casos de sarna en Catalunya, con algunos brotes que afectan a bastantes personas. Nosotros, en La Seu d'Urgell también hemos diagnosticado algún caso, hecho que no es nada raro, puesto que la escabiosis (conocida como sarna), está producida por un ectoparásito relativamente frecuente y durante todo el año vamos viendo algunos casos.

La vía de contagio es por contacto directo piel con piel y a través de la ropa ( sábanas y toallas). El periódo de incubación es de 1 a 3 semanas después del contacto, aunque a veces puede llegar a 6 semanas. El síntoma fundamental es el picor de predominio nocturno que suele afectar a varios miembros de la familia a la vez y en la piel se observa un surco, que es una elevación lineal de 5 mm que termina en una pápula o ampolla de 2-3 mm. La localización más frecuente son los espacios interdigitales de las manos, la superficie de flexión de las muñecas, gluteos y zona genital y en los niños pequeños predominan en el cuero cabelludo, cara, cuello, pliegues, palmas de manos y planta de pies. Por el rascado constante podemos ver excoriaciones y lesiones exudativas y costrosas.

El diagnóstico es clínico, se identifican las lesiones en la piel con la característica de tener mucho picor sobre todo al acostarse y afectados varios miembros de la familia.

El tratamiento es sencillo, rápido y tenemos que hacerlo toda la familia el mismo día, aunque no tengan las lesiones y consiste en aplicar una capa fina de escabicida en todo el cuerpo desde el cuello hasta las palmas y plantas de los pies, con especial énfasis en los espacios interdigitales, muñecas, codos, axilas, mamas , gluteos, zona periumbilical y genitales, en los niños menores de 2 años también se incluira el cuero cabelludo.

El medicamento se llama Permetrina al 5% que viene en crema, se aplica por la noche por 8 horas y por la mañana lo retiramos con abundante agua, al cabo de 24 horas de realizar el tratamiento el riesgo de contagio es mínimo, pero se debe realizar una segunda aplicación al cabo de una semana, puesto que con la primera aplicación acabamos con el parásito, pero no con los huevos que éste deposita en los surcos. Con la segunda aplicación matamos los parásitos que han eclosionado de los huevos, antes de que puedan poner más huevos, y así se soluciona del todo la infección. No obstante, como el parásito permanece en la ropa vivo durante 24-36 horas es imprescindible, al mismo tiempo que se realiza el tratamiento con permetrina cambiar toda la ropa ultilizada al menos 48 horas antes (ropa de vestir, ropa de cama y toallas) y lavarla con agua caliente a 60ºC (la ropa que no se puede lavar con agua caliente, hay que ponerla en una bolsa cerrada mínimo 72h, con lo que se mueren los parásitos). Con esta medida evitamos que el paciente se reinfecte con el parásito que queda en las ropas. Y también es fundamental que, para evitar el contagio y como medida de precaución, se debe esperar 24 horas después del primer tratamiento para ir a la escuela o volver al trabajo.  

 

Dra Tatiana Valencia

Os adjuntamos una hoja informativa del Departament de Salut de Lleida con más informació:  Full informatiu Sarna

 

Bibliografía: 

http://www.aeped.es/sites/default/files/documentos/escabiosis.pdf

https://www.aemps.gob.es/cima/pdfs//ft/64052/FT_64052.pdf

Sistemes de Retenció Infantil. Quin i quan utilitzar-lo?

23-maig-2017

Si pensem en la seguretat dels més petits quan viatgem, és evident que imaginarem sempre als infants degudament cordats amb un sistema de retenció infantil (SRI) homologat i dissenyat per tal efecte. Hem de dir però, que no sempre és així. Les presses, el ritme de vida que portem, pensar que en un trajecte curt el risc és inexistent, de vegades ens fa minvar aquesta seguretat. És important saber que, a part del sistema adequat, s’ha de realitzar un ús correcte del mateix. De res ens servirà invertir molts diners en el millor dels SRI si després no cordem adequadament les corretges de subjecció a l’infant.

Però anem a veure el que ens diu la normativa: Sempre que el menor mesuri menys de 135 centímetres d’alçada (malgrat que la nostra recomanació es allargar fins que l’infant mesuri 150 centímetres) haurem de fer ús d’un sistema de retenció infantil.

De sistemes de retenció infantil en trobarem de molts tipus, normalment diferenciats per grups.

Anem-los a a veure:

 

-       GRUP 0 i 0+ (nounats fins a 13 kg aprox.)

/public/grup 0.png

  • Aquestes cadiretes s’han d’utilitzar sempre en el sentit contrari a la marxa.
  • El sentit contrari a la marxa ofereix una major protecció de cap, coll i columna. Els infants es subjecten mitjançat arnés de cinc punts.
  • Haurem de canviar la cadireta quan el nadó pesi més de 13 kg. O el seu cap sobresurti per sobre de la cadireta.
  • En el cas dels cabassos s’hauran de col·locar als seients posteriors, en posició transversal a la marxa i amb el cap a la part central del vehicle, si bé no es recomanable.
  • Els seients davanters s’utilitzaran en casos excepcionals.

 

-       GRUP 1 (de 9 a 18 kg aprox.)

  • Aquesta cadireta s’ha d’instal·lar sempre abans d’asseure al nadó, seguint de forma precisa les instruccions d’ancoratge especifiques per a cada model. /public/grup 1.png
  • El nadó queda subjecte mitjançant un arnés de cinc punts que sempre ha de quedar ben ajustat al cos.
  • Si l’infant treu el braç o deixa anar algun ancoratge, el sistema de subjecció perdrà tota la seva efectivitat.

 

-       GRUP 2 i 3 (de 15 fins a 36 kg aprox.)

  • Correspon als seients elevadors. Estan indicats pel moment en  què l’infant és massa gran per una cadireta i massa petit pel cinturó de seguretat. El seient elevador ha/public/grup 2.png de ser amb respatller donat que ofereix una major seguretat.
  • Funcionen elevant al nen fins agafar l’altura necessària per utilitzar el cinturó de seguretat del vehicle correctament.
  • La banda diagonal del cinturó ha de passar per damunt de la clavícula i sobre l’espatlla sense tocar el coll, i la banda horitzontal, el més avall possible sobre els malucs i cuixes, mai sobre l’estomac.

 

-       A partir de 135 cm.

  • Excepcionalment, els menors d’edat d’estatura igual o superior a 135 cm podran utilitzar directament els cinturons de seguretat del propi vehicle./public/grup gran.png
  • Encara que, fins als 150 cm és recomanable que els menors segueixin utilitzant S.R.I homologats a la seva talla i pes.
  • En tots els casos la banda diagonal del cinturó ha de passar per la clavícula sobre l’espatlla y ben enganxada al pit, mentre que la banda horitzontal ha de quedar el més baixa possible sota els malucs.
  • Si la banda de l’espatlla toca al coll o passa sota la barbeta, el nen ha de seguir utilitzant un seient elevador.

 

 

Un cop dit això, cal afegir que l’1 d’octubre de 2015 va entrar en vigor la modificació del Reglament General de Circulació em el que es refereix a cinturons de seguretat i sistemes de retenció infantil.

Aquesta modificació ens diu que per tal de reforçar la protecció als menors d’edat d’estatura igual o inferior a 135 centímetres, quan viatgin en vehicles de fins a nou places inclòs el conductor, s’estableix l’obligació d’ocupar els seients posteriors, excepte en els següents supòsits;

-       Quan el vehicle no disposi de seients posteriors.

-       Quan els seients posteriors ja estiguin ocupats per altres menors d’edat.

-       Quan no sigui possible la instal·lació en els seients posteriors de tots els sistemes de retenció infantil.

-       Quan el vehicle no disposi de cinturons de seguretat als seients de darrera.

Tant sols en a questes circumstancies excepcionals podran viatjar els menors (d’alçada inferior a 135cm) ocupant un seient davanter del vehicle, havent d’utilitzar en tots els casos un sistema de retenció infantil homologat adaptat a la seva talla i pes.

Per tant, un menor d’edat que medeixi més de 135cm (encara que recomanem que sigui a partir de 150cm) podrà viatjar al seient del davant degudament protegit amb el cinturó de seguretat del vehicle. Independentment de la seva edat el que marcarà poder viatjar al davant serà la seva alçada

 

I ja per finalitzar, us donarem les sis regles d’or, a tenir molt en compte:

1.- Utilitza sempre els sistemes de retenció, des del seu primer viatgen cotxe a la sortida del hospital i fins que l’infant mesuri almenys 135 cm, encara que es aconsellable que fins els 150 cm utilitzi una cadireta amb respatller abans de passar a fer us del cinturó.

2.- Col·loca la cadireta el major temps possible en sentit contrari a la marxa.

3.- Utilitza SEMPRE el Sistema de Retenció Infantil adequat a l’alçada i pes de l’infant.

4.- Assegura’t que la cadireta està ben ancorada al vehicle i què el nen va ben col·locat i subjecte.

5.- Vigila els trajectes curts! Es on hi ha un major nombre d’accidents i errors de col·locació.

6.- Dona exemple, posa’t sempre el cinturó de seguretat.

 

(font Direcció General de Trafico)

 

Josep Lluís Campos Blas
Agent coordinador d'Educació per la Mobilitat Segura
Àrea Regional de Trànsit Pirineu Occidental

Com es prepara un biberó?

02-febrer-2017

Us adjuntem una informació que ha preparat l'Agencia Catalana de Seguretat Alimentaria (ACSA) amb les recomanacions de com preparar biberons, que pot ser molt útil per a mares primerenques. 

Podeu obrir el document clicant a sobre de la imatge. 

/public/FullSizeRender (4).jpg

Infants i Noves Tecnologies. Com ho hem d'afrontar els pares?

14-gener-2017

El mon actual és un mon en xarxa que està permanentment connectat a internet, i els nostres nens no son aliens a aquesta realitat, sinó tot lo contrari. Sobre aquesta realitat amb la que hem de conviure, us deixem una xerrada que va fer per als pares i mares de Montferrer el Dr. Jordi Fàbrega, on dona algunes indicacions de com afrontar aquesta realitat per aprofitar-nos de les seves avantatges i minimitzar-ne els riscos. 

Esperem que us pugui ajudar. 

Al.lèrgies i intoleràncies alimentàries. Com hem d'actuar a l'escola?

17-març-2016

El passat 17 de març a La Seu d'Urgell el Dr. Fàbrega va realitzar una xerrada sobre les al.lèrgies i intoleràncies alimentàries a l'escola, amb especial ènfasi a l'actitud a seguir per part dels mestres quan hi ha un episodi de al.lèrgia a l'entorn escolar. 

Us deixem la xerrada i els materials divulgatius que va emprar. 

Administració d'adrenalina Intramuscular: 

Com actuar davant d'una al.lèrgia greu (anafilàxia): 

Què son les Convulsions Febrils?

08-desembre-2015

Convulsions febrils

Una convulsió febril és una convulsió, o sigui un atac epilèptic, en un nen/a que presenta un pic febril. Dit així sembla que sigui molt greu, i realment, com tot atac epilèptic, és molt aparatós,  espectacular i espanta molt (moltíssim) als pares, però és un quadre BENIGNE.

Què són les convulsions febrils?

Les convulsions febril son relativament freqüents, ja que les pateixen entre un 2 i un 5% dels nens entre els 3 mesos i els 5 anys (un per classe, més o menys), i son més freqüents en nens/es que tenen antecedents familiars (o sigui que els seus pares i/o avis també ho han patit de petits).

Consisteixen en un atac epilèptic, o sigui una pèrdua brusca de consciència, generalment amb la mirada perduda, associada a moviments com espasmes de tot el cos (anomenats moviments tònico-clònics generalitzats) o bé a una flàccides de tot el cos, que sol durar menys de 5 minuts de durada, i que posteriorment va seguit de un període on el nen/a es queda com adormit, amb poca resposta als estímuls (és l’anomenat període postcrític), que sol durar entre 20 i 30 minuts.  Aquests quadres solen passar en un moment d’increment sobtat de la temperatura, per tant en un pic febril, molt sovint és el primer pic febril de un quadre catarral o víric.  

Tot i la seva aparositat, la majoria d’ells no comporten cap problema. Al tenir una durada tant curta, i una recuperació complerta en pocs minuts, no deixen mai seqüeles neurològiques, ni estan associades a un major índex d’epilèpsia en l’edat adulta.

Normalment no  és necessària la realització d'exàmens complementaris en nens amb convulsions febrils anomenades simples, és a dir, aquelles que duren menys de 5-10 minuts, son generalitzades, el nen està del tot recuperat en menys de una hora i no repeteixen dins les primeres 24 hores.  Només si tenim dubtes de l’origen de la febre, caldrà fer alguna analítica sanguínia i/o alguna altra prova.

Normalment, mai estan indicades, a no se que es repeteixin les convulsions febrils, o no siguin simples, el realitzar electroencefalogrames i/o proves d’imatge del cervell. 

Quin és el risc de recurrència de noves convulsions febrils?

La taxa global de recurrència després d'una primera convulsió febril oscil·la entre 30 i 40%.  Els factors de rics més importants per patir una recurrència de les convulsions febrils son:

  • Edat menor a l'any al debut
  • Antecedent d'epilèpsia en familiars de primer grau
  • Història de múltiples episodis febrils recurrents i complexes

El pronòstic neurològic global a llarg termini és benigne, son igual de llestos i d’espavilats que els nens que no han patit mai una convulsió febril, i com hem dit, tenen gairebé les mateixes probabilitats de ser epilèptics que els nens que no n’han patit.

Quin és el tractament de les convulsions febrils?

Habitualment cedeixen espontàniament en menys de 5 minuts, pel que no sol ser necessari emprar cap tractament, excepte l’antitèrmic (o les mesures físiques) per disminuir la febre.

Com a norma general s'han de tractar amb medicació, que sol ser una benzodiacepina, que pot administrar-se via rectal o bucal transmucosa només en  les convulsions febrils agudes que durin més de dos minuts, podent-se administrar aquesta medicació ja des del medi extrahospitalari.

En casos molt seleccionats es podria aplicar tractament crònic o de prevenció però no hi ha evidència suficient per recomanar profilaxi de forma rutinària en les convulsions febrils simples.

 

Us deixem algun material complementari:

Videos:

Dr. Jordi Pou: https://www.youtube.com/watch?v=qW37y8zygiY

Servei Gallego de Salut: https://www.youtube.com/watch?v=73u6GSHe6-c

Convulsions Febrils, Petita informació per a mestres:

https://www.pediatriadelspirineus.org/blog/post/531/Que-es-una-convulsio-Petita-informacio-per-a-mestres

 

Properament també podreu consultar aquest article a la revista Fer Salut www.fersalut.org", la revista que fem conjuntament amb els companys de ACEBA i que esperem que sigui també del vostre interès. 

 

Dr. Ercoli i Dr. Fàbrega

La mare i el pare es separen... I jo?

30-octubre-2015

Diari Segre, 30 d’octubre de 2015

 

LA MARE I EL PARE ES SEPAREN, I JO?

El mateix dia que sortia aquesta notícia, en Jordi Fàbrega feia la següent reflexió a les xarxes: “Ben cert, davant d'un #divorci, et separes de la teva parella, no dels fills, i ell/a segueix sent el seu pare/mare”. Aquesta frase enceta molts cops les meves intervencions en situació de ruptura de parella.

Moltes famílies acudeixen a professionals de la salut, del desenvolupament, socials, educatius...  per preparar i aconseguir el menor impacte emocional possible en les separacions i divorcis. Aquesta gestió és molt positiva però sempre ens agrada deixar clar que qualsevol ruptura generarà malestar emocional als fills, és un dol, una pèrdua. Aquesta és una pèrdua de l’estructura familiar descrita fins ara, de temps compartit conjunt, d’algun espai concret, són canvis de rols, de gestió, de maneres de fer... però no és una pèrdua d’amor i estimació, ni de cura i protecció, això no hauria de ser-ho. L’infant ha de saber que la decisió i motiu és dels pares, no responsabilitat d’ells; que se’ls atendrà i cuidarà igual que fins ara perquè aquest serà l’objectiu dels pares encara que no estiguin junts; que els comprendrem, que entendrem que estiguin tristos, que tolerarem que vulguin que ens unim de nou, que demanin a crits que visquem sota el mateix sostre; i no és dolent dir-los que això, molts cops, no pot ser, però que ells sempre seran el més important pels pares.

Però fixeu-vos, sovint ens centrem únicament en els fills. I els pares? Les ruptures, com a tals, per molt ben portades que es duguin sempre generen emocions, molts cops contradictòries. Els processos de separació generen disparitats, malentesos, disputes i en el pitjor dels casos,  conflictes. Si aquests conflictes perduren o s’enquisten ens podem trobar en situacions en què els fills es converteixen en moneda de canvi o xantatge, instruments econòmics, espies que passen informació de l'altre, missatgers, mitjans per fer quedar malament a qui fins fa poc era la nostra parella, etc. Aquests són els processos poc sans que fan que els fills se sentin culpables i responsables de la situació, i que fomenten que es generin aquests mecanismes nocius que s’exposen a l’article. Explicar que aquestes actituds no generen res de bo pel fill és fàcil, el que no ho és tant és que s’aturin, sobretot que s’aturin per les conseqüències negatives que tenen sobre aquells més indefensos i que en el fons només estan al mig d’un foc creuat. Aquí rau el problema i les conseqüències exposades.

Darrera de la pèrdua que segueix a una separació es poden desencadenar mecanismes emocionals que marquen que l’infant té un malestar,  tals com un estat emocional més baix, la pèrdua d’hàbits anteriorment establerts, el caràcter més variable, l’agressivitat,  el plor, la manca de gana, una major sensibilitat o irascibilitat, la menor tolerància a pautes i límits, etc. Aquests símptomes o indicadors no són més que la seva resposta emocional, que ha de ser i que serà, i que ens requereix als adults com a suport (això em fa pensar amb la pel·lícula Inside Out (Del revés) en la que veiem com la tristesa resol situacions emocionalment complicades). No hem de viure aquestes respostes com a  negatives, les hem d’atendre, acollir i comprendre... i no em val la frase que sento massa sovint de “a mi això no m’ho fa!!!”. Sí, potser no t’ho fa a tu, però no es tracta del lloc on faci les rebequeries o del lloc on plori més o menys, o davant de qui... sinó del fet que això succeeix al FILL/A independentment d’on i amb qui succeeixi, per tant, el tema és de TOTS.

Els adults som adults, i millor o pitjor, ho anirem portant, els infants són això, infants, i no s’han d’implicar en temes d’adults sobre els que no tenen responsabilitat ni han decidit, i som nosaltres els que hem d’acompanyar i ajudar en aquests processos. També expresso sovint que el nostre objectiu és el benestar de l’infant i que aquest s’aconseguirà millor si lluitem junts i cap a la mateixa direcció, fins i tot fent-nos costat en situacions complicades. Podem no ser parella, però seguim sent progenitors i educadors dels fills. Entenc que en una ruptura això costi, i que hi ha ruptures més i menys traumàtiques, però en la mesura del possible, el raciocini ens ha de fer veure que serà l’infant per qui hem de vetllar.

Tots som potencials pares i mares separats. Pensem-hi una mica. Ara que tot va bé ens sembla estrany que un dia jo pugui trobar-me dins d’aquest procés tòxic, però no, al final tots hi estem exposats perquè les relacions humanes són complicades i variables, ja que a més de fantàstiques i plaents també poden ser doloroses i malintencionades.

Preneu les meves paraules com a una reflexió en veu alta en la qual hi aporto la meva experiència laboral, si d’aquesta en surten altres reflexions per arribar a evitar situacions conflictives i malestar, ja estaré content. Moltes gràcies

 

Miquel Alet Torres

Psicòleg del CDIAP de l’Alt Urgell

¿Que ventajas aporta el ejercicio físico en embarazadas?

26-octubre-2015

Hace algunos años, la población de atletas mujeres era escasa y poco frecuente en nuestra cultura. No obstante, podemos ver en los medios de comunicación y en el entorno que nos rodea, que el número está aumentando. El CIS en el 2010 reflejó que la práctica deportiva entre las mujeres ha aumentado un 10%-36%, incluyendo también en la alta competición.

La práctica de deporte en las mujeres embarazadas han sufrido diversas variaciones en función de la información científica disponible. Es muy complicado realizar estudios con embarazadas, pero el beneficio del deporte en las embarazadas ha estado clara desde el principio.

Desde 1994, The American College of Obstetricians and Gynecologists recopiló toda la información y adoptó enfoques menos conservadores, siempre que la embarazada estuviera sana y no surgieran complicaciones en el transcurso del embarazo.

La bibliografía nos avala la existencia de la reducción del riesgo de padecer compilaciones asociadas al embarazo gracias a la práctica sistemática de actividad física. Concretamente disminuye el riesgo de preeclampisa, diabetes gestacional, ganancia excesiva de peso, mejora el humor materno, mejora circulación de miembros inferiores y menos episodios de lumbalgia.

A la hora de comenzar un programa de ejercicio físico, tenemos que tener en cuenta las siguientes consideraciones:

  •  Indicación médica.
  •  Realización de una valoración inicial.
  •  Adaptar a la actividad previa del embarazo.
  •  Prestar a las señales de alarma para detener el ejercicio físico

Esas señales de alarma son:

  •  Hemorragia vaginal.
  •  Salida de líquido amniótico.
  •  Dinámica uterina embarazo no a término
  •  Dolor abdominal no explicado.
  •  Disminución de movimientos fetales.
  •  Edemas súbito en miembros superiores e inferiores y en cara.
  •  Cefaleas o alteraciones visuales persistente.
  •  Taquicardias frecuentes
  •  Excesiva fatiga, palpitaciones o dolor toráxico
  •  Ganancia de peso insuficiente (si partimos de normopeso)

Entre los beneficios de este ejercicio, se encuentran: 

1. Maternos: 

  •  Evita el dolor de espalda baja.
  •  Mejora las capacidades metabólicas, cardiopulmonares y reduce el riesgo de diabetes.
  •  Mantenimiento del buen estado físico.
  •  Mejora el concepto de imagen corporal.
  •  Mejor función cardiovascular.
  •  Control de peso.
  •  Mejora el estado mental.
  •  Partos más rápido y sin complicaciones.
  •  Mejor recuperación postparto.
  •  Menos índice de partos distócicos.

 2. Fetales: (limitados por los estudios)

  •  Menor grasa corporal.
  •  Mejora el volumen placentario que hace que el flujo sanguíneo y la nutrición del feto sean mejores.
  •  Promueve el crecimiento neuronal.

 

Deportes y ejercicios recomendados

La prescripción del ejercicio físico en la mujer embarazada ha resultado muy conservadora. Recomiendan sólo la bicicleta estática, el ciclismo indor o spinning y actividades en el medio acuático como una actividad óptima para gestante.

Los ejercicios acuáticos resultan una alternativa segura, con bajo riesgo de lesión y permite combinar actividades aeróbicas con otras de fortalecimiento muscular. Los beneficios derivados de la realización de prácticas acuáticas durante el embarazo son numerosos y están basados principalmente en las características que aporta la inmersión en el medio acuático como: reduce el peso, evita el impacto, libera los movimientos del cuerpo, ser consciente de la ventilación, facilita la simulación de retorno y permite la difusión de calor.

Como conclusión, aunque la prescripción de ejercicio físico durante el embarazo ha sido muy conservador, la evidencia científica avala el deporte en las embarazadas. Las recomendaciones no son ampliamente conocidas por parte de obstetras y embarazadas. La mujer sedentaria podrá comenzar un programa de ejercicio físico basado en los criterios adaptados a su gestación y las que son deportistas habituales podrás mantener en gran medida su programa de ejercicios con ciertas restricciones.

En relación a la matronatación, actividad que recientemente se ha iniciado en La Seu d'Urgell, se rrealizan ejercicios enfocados al momento del parto y que la futura madre sea consciente de por qué se hace hacemos ese ejercicio y extrapolarlo en el parto. Se trabaja todo el cuerpo, pero principalmente se centra en la pelvis con sus grupos musculares y articulaciones. Las clases son de 8 sesiones, 2 por cada tema: aeróbicos, fuerza, elasticidad y respiración. Muchos de los ejercicios se pueden repetir en diferentes sesiones, pero lo importante es enfocarlo al tema de esa sesión, es por ello, que a la embarazada se le informa previamente de empezar con la matronatación. Se debe realizar una entrevista para realizar una ficha para saber la semana gestacional, patología previa y evolución del embarazo. Y aquí es donde se informa de las sesiones.

Todo ejercicio se explicará antes o después justificándolo para el momento del parto, donde la mujer se vea parte activa del parto y aumentando su conocimiento del cuerpo y que puede hacer de él en el momento del parto.

Se necesita una piscina donde por lo menos haya una parte que se haga pié, ya que la mayoría de ejercicio necesitaremos contacto con el suelo, colchonetas, churros, globos, pelotas y aros. Y se adapta también cada ejercicio a la embarazada, por ejemplo, si una mujer está a termino, se hace que se mueva más que sus compañeras para facilitar la llegada del parto. 

Se puede iniciar ejercicio a partir de las 14 semanas, principalmente para saber que el embarazo sigue un buen curso y la captación precoz consigue mejores resultados en el parto. 

 

Sergio García Perdomo

Llevador. Unitat MaternoInfantil Alt Urgell 

¿Cómo conservar la leche materna?

14-octubre-2015

Ya hemos hablado otras veces sobre los múltiples beneficios de la alimentación con leche materna para los bebes. No obstante, hay ocasiones, sobretodo cuando se trata de conciliar la vida familiar con la laboral, en que es imposible estar todo el día con el bebè. Por eso queremos, en esta entrada, revisar como hacer la extracción de la leche para su uso posterior y que ésta pueda ser utilizada cuando las circunstancias impiden que estes con tu bebé.

Hay 2 formas para extraerse la leche, ya sea manualmente o con la ayuda de un sacaleches, requiere práctica y su efectividad tiende a aumentar con el tiempo. La clave para lograr extraerse la leche es conseguir duplicar el reflejo de eyección, es decir la salida de la leche. A más leche extraida, mas producción de leche. O sea, no os desaniméis, ya que veréis que progresivamente aumenta la cantidad de leche extraida.

Una vez extraída, esta leche puede conservarse un determinado tiempo, en función de como sea su almacenamiento. Así tenemos:

CALOSTRO (leche que producimos los primeros días de vida del bebé):

  • A temperatura ambiente (27 - 32 grados): de 12 a 24 horas

LECHE MADURA (leche que producimos a partir del 3r-4o día del nacimiento) 

  • A 15ºC: 24 horas
  • A 19-22ºC: 10 horas
  • A 25ºC: de 4 a 8 horas
  • Refrigerada entre 0 y 4 ºC: de 5 a 8 días

Si la queremos utilizar pasado más tiempo, debemos congelar la leche, con lo que los tiempos de conservación serían: 

  • En un congelador dentro de la misma nevera: 2 semanas
  • En un congelador que es parte de la nevera pero con puerta separada (tipo combi): 3-4 meses.
  • En un congelador separado, tipo comercial con temperatura constante de -19 grados C: 6 meses (o incluso más).

Para congelar la leche se deben utilizar envases de plástico duro o vidrio apto para alimentos.

Luego para calentarla, debemos descongelarla y calentarla bajo agua tibia corriente o sumergiéndola en un recipiente con agua tibia. No debemos dejar que hierva la leche y, muy importante, nunca debemos calentar la leche materna en el horno microondas.

Podéis ampliar esta información en la web de la liga de la leche, donde encontraras otros consejos importantes.

 

Dra. Tatiana Valencia i Albert Font 

Per què s'administra Vitamina K als nadons?

04-agost-2015

/public/vitamina K.jpg

Sempre que neix un nadó, els pediatres els hem de realitzar una sèrie de cures mínimes. Aquestes són: l'aplicació de una pomada als ulls per prevenir la conjuntivitis neonatal i una injecció de Vitamina K intramuscular, per prevenir les hemorràgies perinatals. Tanmateix els hi realitzem 2 tipus de test per descartar diferents malalties, la coneguda com la prova del taló (per descartar de metabolopaties congènites), i un test per descartar la sordesa perinatal (Potencials Evocats Auditius).

De tots aquests, l'administració de vitamina K, en ser intramuscular, és l'única que és dolorosa, però donat l'important paper que juga en els primers dies del nadó, no tenim altre remei que fer-ho així.

Hem volgut escriure aquest article per explicar la importància d'aquesta injecció.

Quan neixen els nadons tenen nivells baixos de vitamina K, una vitamina molt important per al sistema de la coagulació, ja que sense aquesta poden presentar sagnats. Això és perquè la vitamina K no es mobilitza fàcilment a través de la placenta de la mare al nadó; a més, en adults la vitamina K prové normalment de la dieta i de la síntesi pels bacteris a l'intestí, però en els nounats l'intestí no està colonitzat en néixer (no té les bactèries que tenim els adults o els nens més grans)i per tant no hi ha producció bacteriana de vitamina K. Així mateix, tampoc en la llet materna (ni en l'artificial) hi ha prou nivells per evitar-ne la seva administració extra.

En ser tan important en els factors de coagulació, si no administrem la Vitamina K, els nadons poden presentar sagnats espontanis en diferents etapes de la seva vida.

  • En les primeres 24 hores (anomenada precoç)
  • Entre els 2 a 14 dies de vida (anomenada clàssica)
  • A partir de la 2 setmana als 6 mesos de vida (anomenada tardana)

Aquest sagnat es pot presentar en diferents localitzacions, les més comunes serien:

  • L'àrea del melic
  • El tracte gastrointestinal (pot ocasionar presència de sang en les deposicions del nadó)
  • Les membranes mucoses (com el revestiment del nas i la boca)Llocs on hi ha hagut una punció amb agulla

Però també es pot presentar:

  • Sang a l'orina
  • Hematomes a diferents localitzacions
  • Cefalohematoma ("bony" al cap del nadó (fent pensar en sagnat per sota d'un dels ossos del crani)
  • Hemorràgia intracranial

Aquests sagnats són tots perillosos, però el realment important és el sagnat intracranial, ja que té molt mal pronòstic, podent deixar seqüeles neurològiques en la majoria de casos, o fins i tot la mort del nadó.

Hi ha la possibilitat d'administrar la vitamina K de forma oral, però s'ha d'administrar durant diverses setmanes, no queda clara quina és la seva absorció intestinal i no s'ha comprovat la mateixa eficàcia, de fet en alguns estudis sembla prevenir l'hemorràgia tardana, però no l'hemorràgia precoç ni la clàssica, per la qual cosa, a dia d'avui, no representa una alternativa fiable.

És per totes aquestes raons que, tot i haver de realitzar una injecció als nadons (cosa que als pediatres no ens agrada gens), creiem que els beneficis d'aquesta administració supera amb escreix els problemes derivats (el dolor, bàsicament).